r e l a t o s u c i o

--------------------------------------

 

NONAGENARI NIHILISTA

 

Aquell matí es va llevar trempat. Feia almenys dues décades que no se li aixecaba i per això es va sorpendre enormement en sentir aquella cosa tan dura allí abaix. L'última vegada que recordaba una sensació similar va ser l'any 1986, tres anys després que la seva dona hagués mort en aquell fatídic viatge en autocar. El conductor de l'INSERSO anava begut. Tot era un complot del govern per no pagar les pensions. La Maria va deixar un fill, dos nets i un marit ben penjats. Ell va tractar de suicidarse, pero no tenia prou valor, mai l'havia tingut, i va acabar anant de putes als seus setanta i pocs anys. Poc temps després va deixar de sentir la necessitat. Mes tard ja no se li va tornar a aixecar. Fins el dia d'avui.

Havia somiat amb la Carla. Aquella antiga companya seva de la feina. La seva secretaria, amb qui tantes vegades havia fet l'amor d'amagatotis. La Maria mai ho va saber del tot. Una dona no podia saber aquestes coses del seu marit. Ho habia sospitat, pero no tenia proves. Oh, el cul de la Carla, que n'era d'excitant.

La trempera no va durar molt, tampoc havia deixat cap prova líquida, pero va ser suficient com per alegrar el dia del nonagenari. Tornava a ser mascle, havia deixat de ser impotent.

¿On deuria ser la Carla? ¿Encara estaria viva o hauria mort a mans d'un altre conductor borratxo pagat pel govern? Va remenar els arxius després de posar-se els calçotetes de primera hora del matí i va trobar el número de teléfon que buscaba.

-¿Digui?

-Hola, amb la señora Carla Dalmau sisuplau.

-¿La Carla? ¿Qui la demana?

-En Cesc, un vell conegut.

-Ho sento molt pero la Carla ja no viu aquí. Va morir fa dos dies. El conductor no anava borratxo, pero sembla que posiblement anava drogat. Espero que ho entengui, les pensions surten molt cares i la joventut no té temps per treballar. S'han de divertir i emborratxar. Disculpim vosté pero he de marxar, em truquen per l'altre linia.

Tindre noranta anys era una putada per aquesta mena de coses. Per tonran-te a cagar als calçotets com si fosis un nen petit i per haver d'anar veient com tots els teus companys es van morint poc a poc en uns aparentment inocents viatges en autocar. Era curiós, perquè els bitllets només eren d'anada.

Ja estava fins els collons. Res no tenia sentit a la seva vida. No tenia cap ofici ni cap familia per mantindre que li donguessin motius per llevar-se cada dia. No tenia objectius. Només havia d'esperar que arribes la mort. En aquestes condicions tenia dos opcions: o suicidar-se anant de viatge amb l'INSERSO o tornar-se nihilista.

Ja no era jove ni tampoc estava musculat. Pero encara era una persona que s'aguantava els pets (bueno, no tots, pero alguns si). Podia fer molt de mal. Podia destruir el món. Podia començar una revolució. S'havia tornat nihilista.

Ningú sospitaria d'un pobre vell. Si el detector de metalls de l'aeroport feia sonar l'alarma sempre podia excusar que era una placa de metall que tenia al cap. De quan la guerra. No tenia por de res, i tampoc res l'importava. Aniria pels casals d'avis reclutant un exercit de jubilats. Girarien la truita, ara els joves serien els oprimits, els marginats, els que menjarien les papilles. Els que viurien en presons anomenades "residencies".

Seria una revolució silenciosa, pero rápida. No tenia molt de temps, en qualsevol moment podria acabar tot. Per fi ara tenia un objectiu: acabar amb el món abans que aquest acabés amb ell i els seus. Eren vells, si, pero tenien l'experiencia. Res els podria aturar, no tenien res a perdre.

El nonagenari nihilista es va posar els calçotets del migdia. Estaven estripats i marronosos pero feien olor a victoria. Davant la sorpresa del seu fill i els seus dos nets va seure a l'altre costat de la taula a l'hora de dinar. Va escupir les pastilles, va tirar la sopeta al terra i va exigir el mateix menjar que els altres. Va tornar a sentir-se viu. La revolució havia començat.

 

25-03-2002