r e l a t o s u c i o

--------------------------------------

 

MÉS ENLLÀ DE LA PORTA

 

Pujar aquella bombona de butà fins el segon pis havia resultat per a ell un esforç inhumà. Ja es trobava davant la porta de l'apartament 2026, però no podia deixar de respirar intesament, tossir i fregar-se la front per eixugar-se la suor. Era evident que als seus 83 anys aquella no podia ser una professió gaire recomenable per a ell. "Quin remei", va pensar, tot picant el timbre de la porta. Després va canviar la bombona plena per una buïda que hi havia i va marxar escales avall preparant-se mentalment per la següent comanda.

En Lluís estava mirant la televisió quan sobtadament va sentir que algú picava al timbre. Mandrosament es va aixecar i molt lentament es va dirigir cap a la porta intentant esbrinar qui debia esperar al darrera. A pesar de tindre només 20 anys els seus moviments no eren pas àgils, i no hi havia cap mena de rastre de la gran vitalitat que normalment s'atribueix a la joventut. Més haviat semblava que fos un vell de l'edat de les persones en les que precisament ell estava pensant en aquells instants. A pocs metres de la porta en Lluís encara es debatia entre varies possibilitats sobre quina persona el debia esperar a l'altra banda. En breus instants havien passat per la seva memòria gran part de les seves amistats, però curiosament totes elles eren persones d'una edat molt avançada, per damunt dels 65 anys. I és que en Lluís no coneixia cap persona de la seva edat, ni tan sols n'havia vist mai cap que no pertanyés a la tercera edat. Fins on li arribava la seva memòria, en Lluís no recordava pas haver tingut mai la oportunitat de veure persona alguna que no fos anciana, i tal i com li havien dit multitud de vegades, era conscient que ell era l'única persona coneguda amb menys de 65 anys d'edat.

A pesar que el sentit comú li senyalava el contari, en Lluís no podia deixar de pensar que qui hi havia darrera la porta (ara ja a uns pocs centímetres d'ell) era una noia jove i esvelta. Destijava tan fervosament aquella presència que ja gairebé li semblava sentir-la. Si s'esforçava es creia capaç de poder-la olorar, de fer audible la seva respiració i fins i tot de veure-la a través de la porta. Per a en Lluís ja era gairebé una realitat demostrable el fet d'obrir la porta en breus instants i trobar-se aquella companyia tan anhelada. Fins i tot ja sabia quins serien els següents passos tot just després d'haver obert la porta. Primer de tot la miraria als ulls, "negres, molt foscos i brillants" s'assegurava a si mateix. Després la saludaria amablement i ella li respondria amb una veu suau i tendra, amb la que sempre havia somiat, acabant la salutació amb un somriure que li descobriria una esplèndida dentadura (no postissa) envoltada per uns llavis carnosos i humits. Seguidament ell allargaria el braç i ella l'agafaria per la mà, podent disfrutar per primera vegada del contacte amb una pell completament lliure d'arrugues. Aleshores en Lluís es deixaria endur per aquella noia, que el portaria a l'exterior d'aquell edifici, més enllà del seu barri, fins les afores de la ciutat, en un lloc rodejats de flors i arbres com aquells dels que sempre havia sentit a parlar però que mai pogut veure. Allí correria per primera vegada al costat d'una altra persona, ja que aquella noia seria àgil i esvelta com mai ningú ho havia estat, signe d'una salut envejable. On ja no quedés cap rastre d'aquella ciutat que tant odiava s'aturarien i s'estirarien a la gespa, tot rodolant per ella fins acabar l'un damunt de l'altre. Aleshores disfrutaria del fregament amb un cos per fi desitjable i ple de vitalitat, podent arribar a tocar amb les seves pròpies mans uns pits no decaiguts per l'edat, resseguint la seva forma arodonida una vegada i una altra, fins el moment en que aquella noia es despullaria completament, disposada a fer l'amor fins que s'anès el sol.

Finalment en Lluís es va atrevir a obrir la porta. Va ser necessari que passès una llarga estona per a que es decidís a fer-ho, ja que els seus desitjos i il·lusions eren tan forts que no es veiacapaç ni d'obrir aquella maleïda porta. La porta que el separava d'allò que tan de temps havia estat esperant. Contrariament al que havia planificat, el seu primer pas no va ser mirar els ulls d'aquella noia, ja que poruc de no trobar-la, va obrir la porta amb els ulls completament tancats. Una vegada la porta va ser oberta encara va tardar una estona a obrir els ulls, però en fer-ho ja va ser quan havia perdut tota esperança de trobar-la davant seu. El motiu era que una bufarada d'aire l'havia golpejat uns instants després d'obrir la porta. Era un aire de profunda buidor, que s'havia originat dos pisos més avall, preciament en el moment en el que un home cansat de 83 anys carregat amb una bombona buida havia obert la porta per sortir de l'edifici. A en Lluís no li va caldre la vista per adonar-se que davant seu no hi havia ningú, ja que l'única olor i l'únic so que restaven eren el de la la soledat. Prou bé que la coneixia. Sabia que ben lluny d'aquella ciutat hi havia la remota possibilitat de trobar alguna persona jove com ell.

Sabia que si ara es posava a correr i marxava de tot aquell malson potser algún dia podria arribar a trobar algú, qui sap, potser una noia d'ulls negres, molt foscos i brillants amb la que tantes vegades havia somiat. Sabia que més enllà d'aquella porta era l'únic lloc on podria trobar la felicitat, però els 20 anys que havia passat rodejat de gent moribunda l'havien transformat en un ancià prematur.

Baixant la vista va trobar-se amb l'objecte desencadenant de tota la seva fantasia. En Lluís va moure's patèticament i es va endur cap endins aquella bombona de butà que tant d'esforç havia suposat a un bon home dur-la fins allí. I com si d'un verdader vell de 80 anys es tractés, en Lluís va alimentar de butà la seva estufa i va restar assegut al sofà mirant la televisió esperant que s'anés el sol. Amb aquella acció qualsevol esperança va desaparèixer, i amb ella l'últim jove que suposadament quedava en tot el món. A mesura que anava passant la tarda i arribant el vespre el rostre d'en Lluís es va anar transformant poc a poc. Era un canvi que s'havia anat gestant al llarg dels anys, però que fins aleshores alguna cosa havia evitat fer-la present. Profundes arrugues van modificar les seves faccions, que van deixar de ser juvenils per passar a ser geriàtriques, i els ulls se li van enfonsar dins unes accentuades cavitats. El cabell, la negror del qual havia cridat tantes vegades l'atenció dels seus vells coneguts, va adquirir progressivament una grisor prou comuna, fins esdevindre completament blanc. Els muscles dels braços i de les cames es van contraure i van deixar fugir qualsevol rastre de força. La pell va canviar de color i textura, deixant de mantindre's llisa i tibant tant a l'abdomen com al pit. Les costelles van fer notar la seva ossia presència. I tot el cos sencer es va encogir, corbant l'esquena d'aquell, ara sí, ja verdader ancià de 80 anys.

En tot el món ja no quedava cap més persona coneguda que no fos un vell o una vella en cos i ànima, i tota possibilitat que n'aparegués alguna de jove ja feia estona que havia deixat d'existir. Ja ni tan sols existia en cap imaginació ni pensament aquella noia amb la que en Lluís alguna vegada, de jove, havia arribat a somiar. I amb la seva desaparició els homes i les dones d'arreu el món sencer tenien les hores comtades. La seva extinció era qüestió de temps, que passarien angustiosament mirant la televisió al costat d'una estufa alimentada amb butà.

(agost - 2000)