r e l a t o s u c i o

--------------------------------------

 

PIPI CACA CUL

 

De tant en tant em passa: de tres, en faig cinc i de sis, res. Però el que no és normal és que de dos passi a quatre i de quinze a vint-i-tres. Ara pla, l'altre dia ja va ser massa: estava jo dins del quatre jugant a bitlles i se'm va acudir que de tres, se'n feien dotze, i de dotze, dos; que eren cinc però a l'inrevés de les dues terceres parts del primer de tots. A mi ja em va estranyar, perquè normalment jo jugo en calçotets, però aquell cop el que portava eren uns mocassins (i mira que jo ja me n'havia preocupat prou de cremar-los vius).

De vegades em passa: estic jo tan tranquil jugant de tres en tres i de cinc en cinc i de naps a cols i de cols a cara/cols i de cara/cols a cara/culs i tres tretze cinc vint-i-cinc i me'n porto dues que fan les quaranta-tres restants, i ve el jutge de línia i diu que d'onomatopeies res; que, si en tinc set, que torni a classe a buscar el gosset que s'ha perdut. Allò va ser massa. Que em digui que em cordi les sabates, d'acord; que em digui que m'he deixat el cotxe a la taula del professor, encara ho accepto; però que digui que torni a classe a buscar el gosset que s'ha perdut! Què s'ha pensat? El meu gos va morir atropellat per un trailer tres vegades, ja fa vuit dies (si no recordo malament, el dijous dia 4 del dimecres 30 d'abril de maig, a les 15 hores i 3 minuts de les 12 en punt del dia abans a les 8 del matí, més o menys), i encara no he aconseguit portar-lo a l'Antàrtida perquè el meu avi ha perdut les claus del cotxe. Ah….. l'Antàrtida! Quants records que em porta aquell boligraf. Segur que el meu gos s'hi troba molt a gust. S'ha comprat un piset molt acollidor. Jo vaig recomanar-li que s'hi emportés l'assessor fiscal, però segur que no m'ha fet cas. És tan anàrquic ell. Com el meu cosí segon per part del pare del meu tiet Anselm, el marit de la Laura, nebot del pare de la filla del cosí segon per part de pare i de l'avi, germà d'en Martí, el Lluís, cosina meva. Ai! Vull dir meu . O al revés, ara no ho recordo bé. És que tinc una memòria per als noms….. No recordo ni que el meu pare, que era el cosí segon del cosí d'en Ricard, pare del nebot del fill gran del vell Antoni, era Zaratustra.

Ara que ja he aconseguit de treure'm de sobre l'abric us explicaré el que realment li va passar al meu gos abans que l'atropellés aquell trailer de quaranta metres tres vegades seguides. Resulta que al meu gos no li agradava la carn humana. I jo, com que jugava molt a escopir els avis que passen pel carrer, vaig pensar: "Calla! Potser si li dono la carn fregideta i acompanyada amb un bon vinet se la menja". I vaig agafar un escorpí que guardava al calaix per a una ocasió especial i me'l vaig menjar passat per la planxa (res: cara i cara, perquè no diguin les males veus que me'ls menjo crus, perquè només menjo crus rates i escarbats). Però ara que hi penso, això no vé al cas. Vaig sortir al carrer i vaig tallar el cap a un parell d'avis infeliços, fins que vaig trobar-ne un d'ideal: feia tota la pinta d'haver-se perdut i demanava a crits que algú el fregís. Després de donar-li un cop sec al clatell, vaig trossejar-lo ben trossejat i el vaig fregir. Però ni fregit el meu gos se'l volia menjar.

Aleshores vaig sentir pel televisor que la música no té portes corredisses, i que havien mort un parell d'ancians al carrer, justament davant l'escala de casa meva. I vaig pensar: "Que fort, no? Aquesta ciutat ja no és tan segura com abans. Acaben de matar dos avis a davant de casa meva i ni me n'he asseventat. Ho hagués sabut, hauria baixat a felicitar l'autor". Potser per culpa de les sabatilles que portava en aquell moment, vaig sentir que algú em cridava des del lavabo: tres escocesos muntant a cavall havien perdut cinc dels dos cavalls que portaven a la maleta. I aleshores vaig associar-ho tot: els dos avis devien estar robant cavalls i llavors devia caure un llamp sobre cadascun dels seus caps en ordre inversament proporcional a la talla de sabates de l'avi del seu costat, que els devia matar a l'instant.

No entenc com és que, si tenia gana, no havia anat a buscar cap cinta de video. Aquella nit feien un concert molt bo per la tele: Barça-Madrid, un clàssic. Havia llegit per la radio que sortia en Bruce Willis fent de Caputxeta vermella. Tots els crítics coincidien que les crispetes són més bones acabades de fer i que prefereixen que els atengui una dependenta esponerosa vestint roba apretada que no pas un bigoti amb home vestint roba apretada. És lògic, no? Si p®q. Ningú no ho negarà mentre jo tingui el comandament a distància. Llàstima del sofà, que no era massa còmode.

El lloc per on jo havia passat aquell matí no arribava ni a categoria de camí. Era més aviat una espècie de caminoide però amb forma de camí… I vé el de la dreta per dir-me que és l'antiheroi de l'institut, quan tothom sap que els antiherois no existeixen, que se'ls han inventat els polítics per distreure dels problemes que el país pateix. Perquè a sobre després diguin que "la cadira no es còmoda" o que "hi ha un pèl dins la sopa". El meu gos no es queixava mai quan es trobava un pèl dins la sopa. Ni que fos un pèl de gos: mai. Perquè era un gos d'aquells que encara conserven una mica de dignitat: cada matí anava a comprar el pa i mirava per internet a veure si les accions de menjar de gos havien pujat. Després de preparar el dinar, se n'anava a fer un cafè a la gossera amb els seus companys de puces i a les cinc de la tarda marxava a treballar (treballava de dependent a un restaurant de menjar ràpid de gos). Tenia una vida senzilla, però era un bon gos i anava cada diumenge a l'església. Mai no havia llepat l'aigua de cap platet que no fos el seu i portava quasibé un any estalviant per comprar-se una corretja nova.

Pobre gos. Em ve l'altre dia i em diu: "Miquel, homenet meu, em sembla que avui hauràs de passar amb les escurrialles del meu plat, perquè no tinc prou diners per a comprar-te menjar d'home. Em sap greu….. Ara me n'he d'anar a treballar perquè si no, no podré menjar ni jo… Ai, que malament que estic, parlant amb el meu humà, com si m'entengués…..". És per això que vaig decidir de trossejar l'avi que havia matat per veure si se'l menjava. Però ni així. Em sap greu. Ell prou que feia tot el que podia per mantenir-me, no? Doncs jo havia de servir-li per a alguna cosa més que per fer-li companyia, llegir el diari, escoltar música i pipi caca cul. Tan de bo hagués nascut jo gos per poder marxar amb ell cap a l'Antàrtida quan ell va anar-hi. Quan em feia pipi al llit, qui creieu que natejava els llençols? I qui penseu que va regalar-me el meu primer rellotge digital? Ell, també. Ell. I qui creieu que, quan em vaig comprar l'escopeta de balins, em va ajudar a carregar-la per disparar als nens que jugaven al pati de la guarderia del davant? El meu gos. Sí, senyors: el meu estimat gos, que sempre ha cuidat de mi com a bon amo que és. Prou que en sé, jo, de casos d'humans maltractats pels seus propietaris, que no han rebut l'amor que un bon amo ha d'oferir sobre les seves mascotes. Perquè es això el que som: mascotes.

El meu oncle sempre em deia que no se li pot parlar igual a un amic que a l'amo, perquè, si cada cop que plou has de pujar al soterrani, no podrem mai arribar a professionalitzar-nos. Això era el desig del meu difunt pare (que cada cop que pogués haguéssim de pujar al soterrani per no arribar mai a professionalitzar-nos). Però el meu pare era un llunàtic. Creia que algun dia tindríem prou diners per comprar tots els spaghettis del món i, davant el caos, vendre'ls al doble de preu. Jo, des d'un principi sabia que era una bogeria, perquè estaven apareixent molts productes semblants als spaghettis però amb diferent forma i que també tenien molt èxit. Però ell, pobre, va acabar quasi embogit per culpa dels spaghettis, i això que no li agradaven (deia que tenien gust a tallarines). Abans de morir va donar-me un llibre de cuina que explicava els secrets més secrets de l'evullició de la pasta. Jo havia estat guardant el llibre durant tot aquell temps, esperant que el meu amo em preguntés si em venia de gust menjar spaghettis, però ell no m'ho havia demanat mai en els 54 anys que feia que jo li pertanyia.

Davant la meva impotència, vaig decidir de regalar-li el llibre. Així va ser com va descobrir la seva passió per la Bíblia. Era un gos molt intel×ligent i, tot i que no havia estat mai a l'Antàrtida, li encantava jugar als escacs. Llàstima que morís ja fa dos anys (un dilluns d'un divendres vint de setembre de gener, passades del 16 hores del dia següent a la mateixa hora però mirada a l'inrevés i contant per desenes) en caure per l'impacte d'una bala, d'un tren en marxa a un riu, des d'un pont de més de quaranta centímetres de profunditat.

 

(Març 2000 aprox.)